Records inesborrables

Ja feia dies que no podia dormir, els fantasmes de les meves pors m’impedien conciliar el son. Així que aquella tarda vaig decidir enfrontar-me al meu passat.

El carrer estava moll, el cel seguia enterinyat i els núvols amenaçaven amb tornar a descarregar grans quantitats d’aigua. Però estava decidit, ni el fred, ni la pluja em farien tornar a les llargues nits d’insomni.

Ja havia arribat. Hi vaig entrar, totes les cadires estaven perfectament posades a les seves respectives taules. Trencant l’harmonia del lloc vaig arrossegar una cadira que estava al costat de la finestra i m’hi vaig asseure.

-Bon dia – va dir el professor amb un somriure a la cara- Em dic Jordi, i seré el vostre mestre i tutor durant aquest curs. Un faré català. Aquest curs l’assignatura es basarà en…

L’aula buida feia d’eco de veus pasades i projectava els meus records. Divuit anys enrere, tot just quan jo havia començat l’últim curs de l’ESO. Era un dia idíl·lic, sol d’estiu i un cel blau intens.

-Ah! Se m’havia oblidat de presentar-vos a la nova alumna – va dir mirant al final de classe.- es diu Ulls i ve d’un poble de Tarragona. Vine i presentat com déu mana.

Ella envermellí i es negà a sortir davant de la classe. Em vaig girar i allà estava, l’única noia que he estimat de debò. Tenia els ulls més bonics que mai he vist, eren d’un color mel, més grans que dues taronges i amb una mirada molt agradable.

Els dies, els mesos anaven passant, i els sentiments cap aquella noia seguien creixent a una velocitat vertiginosa. Contra tot pronòstic vaig decidir mantenir-me allunyat d’aquella joia de la naturalesa i seguir admirant-la en secret. La raó? Potser per por al rebuig. Encara que jo em decanto més pel fet que la sensació que em produïa solament mirar-la era indescriptible, així que tocar-la em faria perdre el nord i tornar-me boig.

Tot va seguir igual durant dos mesos perfectes, fins que un dia se m’apropà.

-Hola! M’ajudaries a fer uns exercicis de matemàtiques?

Jo, encisat per la seves perles, vaig acceptar sense dubtar-ho. Vàrem quedar a la biblioteca del institut a tres quarts i deu de cinc. Qui em va manar anar-hi deu minuts abans, qui?

Vaig obrir la porta i la vaig veure allà amb un noi que mai havia vist abans, fent-se petons, amb els quals es veia que ella estava meravellada. La sensació d’aquell moment va ser tan desagradable que l’únic que vaig poder fer va ser córrer. Vaig anar-me’n fora de la ciutat i fins que no em fallaren les forces no vaig parar. Per les meves galtes regalimaven grans llàgrimes que em feien sentir maltractat i menystingut.

Després d’aquell fet, vaig passar fins a final de curs malalt. A causa del fred que havia passat a la muntanya, deien els metges. Jo sabia perfectament que l’amor que sentia vers aquella noia era el veritable verí que m’estava consumint.

-Sí, agent, he trobat el cos de l’home així, amb la fotografia d’aquesta noia a les mans i amb un somriure d’orella a orella.